Hi ha dols que no arriben sols.
A vegades comencem un procés de dol per una pèrdua concreta —una mort, una separació, un canvi vital— i el que emergeix és un dolor molt més intens del que “hauria de ser”. I aleshores apareix el dubte, o fins i tot la culpa: “Per què em fa tant mal, si el que he perdut no ho explica?”
Aquesta sensació és més habitual del que sembla. I no és un error emocional.
El dol no és lineal ni aïllat
Quan una pèrdua toca una part profunda de nosaltres, no només plorem allò que acaba de passar. El cos i el sistema emocional aprofiten aquest moviment per obrir altres dols més antics, que en el seu moment no van poder ser sentits, expressats o sostinguts.
Dols que van quedar pendents perquè:
- no hi havia espai segur per sentir
- érem massa petits o massa forts per permetre’ns caure
- la vida va continuar massa ràpid
- ningú ens va acompanyar
Aquests dols no desapareixen. S’esperen. I quan una nova pèrdua obre la porta, tots ells poden aparèixer alhora.
Quan el dolor sembla més gran que la pèrdua
En aquests casos, el dolor no és només pel que s’ha perdut ara. És també pel que es va perdre abans i no va poder ser plorat. Per això, a vegades, la intensitat emocional no sembla proporcional:
- el cos plora més del que la ment entén
- la tristesa és més fonda del que “tocaria”
- apareix una sensació de desbordament o confusió
No és que estiguis exagerant. És que no estàs vivint un sol dol.
El cos recorda el que la ment va haver de tapar
Des de la sensació sentida, entenem que el cos guarda memòria emocional. Quan un dol s’obre, el cos reconeix el camí i diu: “Ara sí. Ara pot ser.”
I el que emergeix no demana explicacions, sinó presència. Intentar racionalitzar-ho, minimitzar-ho o comparar-ho amb “el que hauria de sentir” només afegeix més tensió. El dolor no vol ser corregit. Vol ser escoltat.
Permetre que el dol sigui més ampli
Quan acceptem que un procés de dol pot contenir altres dols, alguna cosa es relaxa. Ja no cal justificar la intensitat. Ja no cal entendre-ho tot.
Només cal permetre que el que està viu dins pugui expressar-se al seu ritme.
Acompanyar un dol no és tancar-lo ràpid. És donar-li espai perquè acabi allò que va quedar interromput. I sovint, quan aquests dols antics són finalment reconeguts, el dolor comença a transformar-se. No perquè desaparegui, sinó perquè deixa d’estar sol.
Si en algun moment sents que necessites parlar-ne, podem veure si aquest acompanyament és per a tu.
embodyemotions.com 